Matilde Salvador va nàixer a Castelló de la Plana el 23 de març del 1918, dos dies abans de la mort de Claude Debussy, el compositor impressionista francès, autor de Clar de lluna. Per això a ella, de gran, li agradava dir que el músic havia mort d’un ensurt en assabentar-se que ella havia nascut.
Matilde Salvador era filla del violinista Josep Salvador i germana de la violinista Josefina Salvador. Als sis anys va començar els estudis de piano amb la seua tia Joaquina Segarra, germana de sa mare, una excel·lent pianista que va tocar en un concert amb Enric Granados. El seu avi, que era metge de professió, tocava el violoncel i era un gran aficionat a l’òpera, i son pare, violinista, va impulsar la creació de la Societat Filharmònica i del Conservatori de Castelló de la Plana. Fins i tot va arribar a formar una modesta orquestra simfònica que va interpretar per primera vegada a la ciutat la Simfonia número 5 de Beethoven. La seua mare practicava la pintura.
Per tant, Matilde va créixer en un ambient molt propici per al desenvolupament artístic. Les vesprades dels diumenges, a sa casa s’interpretava música de cambra amb Matilde al piano, la seua germana Josefina al violí i el seu pare a la viola.
Vivia amb la iaia materna, que la va ensenyar a llegir i escriure i li va despertar la passió per la lectura. Matilde estimava profundament el piano i l’atreia molt pintar. De gran, va confessar que sempre s’havia sentit una pintora frustrada.
El 1933, als quinze anys va estrenar la seua primera obra Com és la lluna i, el 1937, va rebre el Premi Musical del País Valencià per Tres cançons valencianes. Als díhuit anys, es va titular al Conservatori de València i va continuar els estudis d’harmonia, composició i orquestració amb Vicent Asencio, amb qui es va casar posteriorment.
Són molts els poemes musicats per Matilde Salvador, sobretot de poetes contemporanis. Per damunt de tot, poemes d’autors catalans, valencians, de les Illes i de l’Alguer. Poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Salvador Espriu, Joan Fuster, Rafael Caria… Matilde donava molta importància al text, a la paraula, a la veu. Era una perfeccionista de la dicció, de les entrades, dels contrapunts del cant, i tot amb un rigor quasi maníac. Creia en el poder de la veu humana. Per a ella no existia cap instrument comparable. Defensava que no es tracta només de cantar amb mesura i afinament, que cal sentir allò que es diu, allò que es canta.
El 1943 es va casar amb el seu mestre, Vicent Asencio. Durant el viatge de noces a Barcelona, van visitar Frederic Mompou a sa casa i, com que acabava de posar música a un poema de Josep Janés i Matilde era soprano, va ser la primera a cantar, acompanyada pel compositor català, la peça Damunt de tu només les flors.
Aquell any va ser molt especial per a la compositora: la boda, la trobada amb Frederic Mompou i l’estrena de la seua primera òpera: La filla del rei Barbut, basada en Tombatossals, de Josep Pasqual Tirado. Un gegant que, segons la mitologia castellonenca, va fer possible la creació de Castelló de la Plana. Una òpera a la qual la unia un lligam singular i amb la qual va aconseguir un reconeixement immediat.
Matilde Salvador tenia l’ambició artística de qualsevol home compositor i, amb tenacitat, es va imposar a les restriccions de la intervenció de la dona en el panorama compositiu, en una època en què era complicat introduir obres creades per dones en un repertori dominat pels homes. Insistia contínuament que calia que es dedicaren a la composició més dones.
El 19 de gener del 1974, va estrenar l’òpera Vinatea al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Es convertia així en la primera dona que estrenava una obra de manera absoluta en aquest coliseu. A més, va compondre unes 300 peces: cançons, nadales, ballets, música de cambra, dues òperes…
La compositora estimava profundament la música i l’emocionaven especialment tres grans moments musicals: la Coronació de la Mare de Déu del Misteri d’Elx, l’escena de la coronació de Boris Godunov, de Mússorgski i l’ària de Mimí de La Bohème, de Puccini.
A l’Alguer, on va viatjar amb el seu marit, va conéixer un dels seus grans amics, el poeta Rafael Caria. L’amistat els va unir fins al final. Tots dos van morir amb pocs mesos de diferència. La compositora va desenvolupar una relació afectiva molt especial amb la ciutat sarda i la seua gent. Un afecte mutu, ja que l’any 1995 L’Akademia Cantos et Fidis de l’Alguer va posar al seu cor el nom de Matilde Salvador.
Tots els que la van conéixer la recorden com una dona intel·ligent, divertida, sàvia, generosa, d’una vitalitat engrescadora –amb 80 anys va viatjar al Iemen i va dormir al desert-. Una dona franca, que no es molestava a dissimular res. Per això, quan un concert no la complaïa, si algú l’abordava a l’eixida i li preguntava què era el que més li havia agradat, ella responia amb un somriure picardiós: «Anar-me’n!». En canvi, si una obra, un cantant o un poema la fascinaven ho repetia de manera constant: «Com que soc molt crítica i no em calle res, quan una cosa m’agrada necessite dir-ho moltes vegades». Perquè ella considerava, amb encert, que les coses podien ser millors o pitjors, però no havien de ser avorrides mai.
Matilde Salvador va ser una gran compositora i un exemple de coherència cultural i lingüística, d’emancipació femenina i de compromís amb el País Valencià.
Fonts: Sixto Ferrero, «Matilde Asencio Salvador: “La carrera musical dels meus pares hauria sigut molt diferent si no hagueren viscut la dictadura“», Diari La Veu, 2017 / Memòria Valencianista, Fundació Josep Irla / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
