Per començar, un fet conegut. Passats els idus de març i cremades les Falles, l’equinocci marca el començament de la primavera astronòmica; seguim un poc i, amb la primera lluna plena, arriben les festes de Setmana Santa i Pasqua. I, amb elles, esdevé, cada any, un renaixement efímer però intens del cinema de romans. Per extensió, parle del cinema evocador de l’Edat Antiga.
A continuació, Troia, un film espectacular on s’enfronten Aquil·les (Brad Pitt) i Hèctor (Eric Bana) pel domini de la famosa ciutat de l’Àsia Menor; la música és de James Horner. Acabada la guerra, Ulisses (Kirk Douglas) ha de superar grans obstacles en el seu camí cap a casa, l’illa d’Ítaca. A més, Ray Harryhausen, el pioner dels efectes especials en pel·lícules que beuen de la mitologia grega: Jàson i els argonautes (música de Bernard Herrmann) i Lluita de titans (Laurence Olivier és Zeus). Després, recomane tres films del director Pietro Francisci, una aportació de color i vitalitat en la Itàlia assolada i deprimida de postguerra. Tot comença amb Steve Reeves encarnant a Hèrcules dues vegades: Le fatiche di Ercole i Ercole e la regina di Lidia. Anthony Quinn i Sophia Loren són els protagonistes en Àtila, home o dimoni. En un altra pel·lícula, Barrabàs, Anthony Quinn està immens, la música és de Mario Nascimbene.
En acabant, d’una banda tenim la superproducció Els deu manaments de Cecil B.DeMille; música d’Elmer Bernstein i repartiment de luxe: Charlton Heston (Moisés), Yul Bryner (Ramsés II) i Anne Baxter (Nefertari). D’altra banda, Faraó, una producció polonesa de l’any 1966 amb part del rodatge en l’Egipte de Nasser (socialisme àrab): bellesa visual i crítica en contra dels privilegis del clergat egipci i polonés.
Immediatament, Miklós Rózsa, un dels grans compositors de bandes sonores. En efecte, és l’autor de la partitura del film Juli Cèsar; basat en una tragèdia de William Shakespeare, hi intervenen, entre d’altres, Louis Calhern, Marlon Brando, James Mason i Deborah Kerr. A més a més, hem d’alegrar-nos perquè la prestigiosa formació The City of Prague Philharmonic Orchestra, dirigida per Nic Raine, ha realitzat, recentment, unes acurades gravacions discògrafiques de les partitures de Miklós Rózsa per a quatre grans superproduccions: Sodoma i Gomorra (Stewart Granger), Ben-Hur (Charlton Heston), Rei de Reis (Carmen Sevilla és Maria Magdalena) i Quo Vadis (Peter Ustinov és Neró i Patricia Laffan és Popea). Posteriorment, Carmen Sevilla feu el paper d’Octàvia en un altre film shakespearià, Antoni i Cleòpatra (Charlton Heston i Hildegarde Neil).
També, música d’Alex North per a dues pel·lícules nord-americanes que il·lustren l’ascens de Roma a la categoria de gran potència de la Mediterrània en el segle I abans de Crist. La primera és Espàrtac (Kirk Douglas): esclata una revolta d’esclaus a la península Itàlica en contra dels explotadors romans. La segona és Cleòpatra (Elizabeth Taylor), un film monumental sobre la darrera representant de la dinastia grega dels Ptolomeus a Egipte.
Tot seguit, he de contradir aquells que diuen que ja no es fa cinema de romans; tenim, com a mínim, tres produccions recents de qualitat que ho desmenteixen. La primera és Maria Magdalena (Rooney Mara), reivindica el paper de les dones en el primer grup de deixebles de Jesucrist. La segona és La Passió de Mel Gibson, s’usa l’arameu i el llatí per tal d’aconseguir un relat més autèntic. La tercera és Àgora d’Alejandro Amenábar; ens parla d’Hipàtia d’Alexandria, una astrònoma i matemàtica del segle IV que fou víctima de la intolerància religiosa dels cristians en la fase final de l’Edat Antiga.
Per acabar, dues pel·lícules amb banda sonora de Dimitri Tiomkin. Una és Terra de faraons; dirigida per Howard Hawks, ens mostra el procés de construcció de la gran piràmide del faraó Quèops (Jack Hawkins). L’altra és La Caiguda de l’Imperi Romà; dirigida per Anthony Mann, inspira, en part, el Gladiator de Ridley Scott. Pel que fa a Gladiator 2, està previst que s’estrene als EUA el proper 22 de novembre de 2024; haurem d’esperar.
