El passat diumenge el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va escriure el següent tuit: «(…) España entregará en 2024 nuevas capacidades para ayudar a que Ucrania pueda defenderse de la agresión rusa, que dura ya más de dos años. (…)». A continuació, tota una onada de tuitaires han començat a replicar a tort i dret les paraules del socialista. Uns li recriminaven sobre el cas Koldo i altres feien referència, de manera molt obscena, a l’esposa del president, sense tindre cap relació amb el contingut del missatge. Uns pocs, però, s’han fixat en dos paraules: «nuevas capacidades». «Caram, amb la neollengua», ha replicat un usuari. I té raó. Aquestes noves capacitats són, sorpresa, armes per a matar que Zelenski rebrà de bon gust, encara que tornarà a dir que no són suficients, com ho fa des de l’inici de conflicte amb Rússia.
L’escenari bel·licista ha anat creixent els últims dos anys en el cor d’Europa. La por que ha generat Putin amb les seues dèries en els primers ministres d’alguns països i en les altes esferes de la Unió Europea, ha fet augmentar el so de tambors de guerra com es va comprovar en l’any 2003 amb la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units. Cal recordar, a més, que aquest país també ha animat els seus països socis a col·laborar encoratjadament a arribar a la pau matant, com estan acostumats a fer els grans imperis mundials.
Qui ens vol portar a una nova guerra en el continent europeu? Les elits capitalistes que venen armes i els polítics sense gens ni mica d’educació sobre el passat. La història ha demostrat que governe qui governe, dreta i esquerra, si s’ha d’anar a la guerra, s’ha d’anar. Aquest mes de març Finlàndia i Suècia s’han unit a l’OTAN i en aquests països el vocabulari militarista s’ha imposat en la societat. Encara més, s’han fet enquestes en les quals es preguntava a la població si estan d’acord amb el servei militar obligatori. Molts, per les cares, no posaven pegues.
No sé si és una estratègia per desviar el focus del genocidi a Gaza, però hi ha dos països que estan eixint prou en les notícies i que estan interessats en la guerra: Alemanya i França. Sembla que aquests dos països no hagen aprés res de les guerres mundials. En primer lloc, tenim a França, que ha argumentat que no es pot ser dèbil davant un escenari bèl·lic. Aquestes paraules van ser dites pel president de la República en febrer amb un afany de convertir-se en una mena de falcó contra Putin. Ara ha matisat les paraules i ha trobat en la República Txeca un soci amb el qual plantejar «noves solucions» que no siguen desplegar tropes. En segon lloc, tenim a Alemanya, perdedora de dos guerres mundials i que tampoc ha aprés del seu passat. Fa tres anys, el govern grec va esmentar que Alemanya li deu encara 300.000 milions d’euros pels danys causats durant la Segona Guerra Mundial. Fa escassament dos dies, el canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz, ha instat a la mobilització de dos batallons a Lituània, un país al qual Rússia també tenia possibles plans d’arrapar-li uns quants kilòmetres de frontera.
La pregunta és la de sempre: qui es farà responsable d’una guerra a Europa? La resposta és clara: els polítics mirant i els pobres morint.
