David Garrido
Primerament va ser l’Església, que desvergonyidament batejava en castellà. Vet ací l’origen de l’espanyolització onomàstica ―francesització al nord de l’Albera― de la població catalanòfona. Ah! I no oblidem la castellanització primera i després la italianització de la Sardenya de parla catalana. Més endavant vingueren els estats amb els registres civils respectius. Els noms no castellans, no francesos i no italians foren bandejats de la vida pública i privada de les persones. En definitiva, la intervenció descarada de l’Estat imperant en un dels trets més significatius en la vida de cada individu, el nom de pila i pel qual hom serà conegut, per a obligar-lo a oblidar allò que és i a acceptar allò que no és.