El passat diumenge el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) va entregar els Premis Ovidi de la Música en Valencià a la ciutat de Xàtiva (Costera), en un acte en què en van ser especials protagonistes La Maria, que va ser la principal protagonista de la nit; i Raimon, mític cantautor que va ser homenatjat a la seua ciutat.
El president del COM, Jesús Barranco, que va assumir el càrrec al gener substituint l’ara desaparegut Manolo Miralles, celebrava que la seua entitat ha «progressat» en aquests 18 anys d’existència, i defensava aquest argument recordant el 60è aniversari del IV Aplec Valencianista, l’Aplec Prohibit de Bocairent. «Pensem en aquest país nostre fa sis dècades i pensem en les seues cançons. Sota les cendres de la postguerra anaven quedant lluny les escadusseres comèdies musicals en valencià, i la música tradicional restava segrestada pel règim. En general, ja no es cantava en valencià en públic», rememorava.
En canvi, «sota les cendres, hi havia unes brases, unes veus dipositàries, quasi anònimes, com les de les adorables informants que el company Pep Botifarra cita sempre amb devoció. I de sobte, enmig d’una flamarada, el disc Al Vent del 1962, que assenyala el minut zero de la música en valencià contemporània».
Precisament, tal com també recordava Barranco, Raimon havia de cantar en aquell Aplec Prohibit que havia estat assenyalat per Joan Fuster, qui es va encarregar de promoure’l amb un escrit propi «que feia molt explícita la nostra germanor amb Catalunya». Tot allò va motivar la Guàrdia Civil a impedir l’acte. El president del COM girava la mirada enrere i recordava aquell moment per a apuntar que «és curiosa la manera com la història rima» i per a reivindicar «l’orgull pels Premis Ovidi» i per la «collita excepcional caracteritzada per l’abundància d’artistes emergents». «Celebrem que, malgrat el context de fragilitat de la indústria discogràfica i la sensació de fer sovint malabarismes sobre una corda fluixa, hem pogut construir i hem sabut fer visible una escena rica, diversa i plural, en permanent renovació però que no oblida referents».
Amb tots aquests elements, Barranco va fer també una crida a «reivindicar-nos». «Cal deixar en evidència aquells que ens voldrien als marges, que infravaloren la centralitat cultural que la nostra música, per mèrits propis, ha atorgat al valencià». En aquest sentit, el president del COM lamentava la marginació d’aquesta música en molts mitjans de comunicació, així com es referia a «l’ala dura», a «aquells que no tenen cap empatx a envair, amb comentaris infectes, publicacions alienes, fins i tot quan són de dol, enfangant amb insults, arguments grotescos i manipulacions que produeixen autèntica vergonya». Barranco demanava «no respondre’ls» a les xarxes, perquè «busquen el soroll, problematitzar la llengua i embrutar la convivència: ho sabem des de fa massa temps», deia referint-se també als dirigents executius actuals del País Valencià. «Demostrarem amb cançons que nosaltres estem en forma, plens d’alegria, i que defensarem la nostra dignitat artística i professional, i el dret democràtic a l’exercici de la llibertat d’expressió. Al capdavall, ho sabem tot sobre la cultura de la resistència; amb paciència o amb impaciència, però els deixarem per a ells l’odi i ens bolcarem en la creació en valencià, en el del carrer i en el més literari, en el de totes les variants, perquè les estimem totes, perquè totes són nostres. Per molt que manipulen, que assenyalen, que canvien els noms dels auditoris i les places, per molt que intenten fer de la llengua un problema, trobaran una barrera sòlida en els veritables agents creadors de cultura. Intentaran destruir allò que construïm, i això és lleig, els deixa en mal lloc».
Per últim, Jesús Barranco citava el músic Rafa Xambó, també membre del COM, i pronunciava la frase «contra el seu odi, la nostra alegria», emprada recentment contra tots els qui ataquen diàriament el valencià i la cultura del país.
