Aquestes setmanes, el partit ultradretà Vox, que ostenta la vicepresidència de la Generalitat valenciana i altres dos conselleries, s’ha encarregat d’emetre publicacions en xarxes socials amb una ortografia totalment aliena a l’oficial. Aquests missatges estan escrits segons el que marquen les conegudes com a Normes del Puig, un intent de codi ortogràfic allunyat del reconeixement científic i adreçat a distanciar, tant com siga possible, la llengua dels valencians del seu context lingüístic, és a dir, de la seua catalanitat.
Aquestes normes, promogudes per les entitats acientífiques Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat, i aplaudides també pels sectors més radicals del blaverisme –freqüentment vinculats a l’extrema dreta espanyolista–, van ser confeccionades per la RACV «a conseqüència del caràcter provisional de les Normes de Castelló de 1932», diu l’entitat secessionista al seu web, que rebutja el codi establert fa noranta anys basat en les tesis de Pompeu Fabra i que ha sigut acceptat, fins hui, per la comunitat científica.
Una altra de les raons que, segons la RACV, va estimular el disseny d’aquesta normativa mancada de reconeixement, era «la necessitat d’un model més pròxim i fidel a la realitat lingüística del poble valencià». Amb aquesta presumpta intenció, la Secció de Llengua i Lliteratura [sic] Valencianes de l’entitat va elaborar un nou codi basant-se en els treballs de Miquel Adlert (1911-1988), un dels referents de l’anticatalanisme valencià, i del religiós Lluís Fullana (1871-1948), qui va discrepar de la normativa unitarista plantejada per Fabra, tot i que va acabar signant les Normes de Castelló, reconegudes per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un reconeixement que va acabar desacreditant, del tot, la normativa promoguda pel secessionisme.
Segons explica Vicent Flor a la seua tesi doctoral L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del blaverisme, va ser durant la Transició, «i com a conseqüència de la influència adlertiana, quan l’Acadèmia de Cultura Valenciana», nom que rebia en aquell moment la RACV, «elaborà una normativa diferenciada de la de Pompeu Fabra». La normativa va ser presentada el 7 de març de 1981 al Monestir del Puig, fet que explica el seu nom, «i va ser assumida majoritàriament, des del principi, per la gran majoria del moviment social que conformava el blaverisme». Flor continua el text dient que «Adlert i els seus seguidors no només contribuiran així d’una manera decisiva a impedir la recuperació de l’ús social del valencià mitjançant el procés estricte de secessionisme i patuesització lingüístics, sinó també menystenint la importància de la llengua en la creació de la identitat valenciana, així com la importància de l’alfabetització d’un idioma en una societat moderna, element imprescindible per al seu ús».
El sociòleg també abunda dient que la «particular narrativa identitària» que feien servir els fundadors del secessionisme idiomàtic tenia «l’objectiu d’oposar-se a l’incipient procés de normalització lingüística que s’albirava» durant la Transició. No és estrany, en aquest sentit, que la Unió de Centre Democràtic (UCD) i Aliança Popular (AP) donaren suport a la normativa diferenciada, «convertida en un instrument amb què contribuir a la construcció d’una llengua valenciana independent de la catalana». Els primers anys de govern autonòmic, en mans del PSPV i de consellers sensibles a la qüestió lingüística, com ara Ciprià Ciscar, i el rebuig de l’AVL a aquestes normes, van impedir la seua consolidació, desenllaç que també va ser possible gràcies al rebuig frontal de les universitats i de la comunitat acadèmica en general.
Tot i els intents de diaris com ara Las Provincias, de l’Ajuntament de València durant els primers anys de Rita Barberà –quan Unió Valenciana formava part del govern local– o d’alguns espais fallers per donar difusió a aquestes normes, així com el treball d’algunes editorials en aquest sentit, les Normes del Puig han passat dues dècades molt desapercebudes fins l’arribada de Vox al Consell. Qui més contundent s’ha mostrat a l’hora de defensar-les ha sigut Llanos Massó, presidenta de Les Corts, qui s’ha vantat d’obrir aquest meló davant el PP, un partit que, segons suggereix, mai no hauria actuat en aquest sentit si haguera governat en solitari. De manera molt més indirecta, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha demanat a l’AVL obrir la porta a noves interpretacions del valencià que vagen «més enllà de l’àmbit científic», deixant caure que la incorporació d’aquestes normes a l’oficialitat hauria de ser presa en consideració. Les reunions del PP amb Lo Rat Penat durant la campanya electoral i la rebuda d’aquesta entitat a l’Ajuntament de València per part de la nova alcaldessa, María José Catalá, també apunten en aquesta direcció.
També ha estimulat aquest discurs el nou conseller d’Educació, José Antonio Rovira, que preguntat pels tweets que va publicar la Conselleria d’Agricultura –en mans de José Luis Aguirre, de Vox– obeint aquesta normativa alternativa va arribar a afirmar que «l’AVL no té la veritat absoluta». Al seu torn, la síndica de Vox, Ana Vega, ha assegurat que respectaran l’AVL i la legalitat en ser preguntada per aquesta polèmica.
El desenllaç d’aquesta història començarà a aclarir-se l’11 de setembre, quan hi ha convocada una reunió entre el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, per a parlar-ne.
