Fa anys que la figura de Xavier Casp, l’Anakin Skywalker de les lletres valencianes, em resulta fascinant. Té un component tràgic en la seua pulsió de destruir el que havia estimat moltíssim, el que foscament encara estimava.
Als anys quaranta va crear un dels primers espais de resistència cultural valencianista, l’editorial Torre. També participava activament en els projectes del seu encara amic Ricard Sanmartín, sentia el Pensat i Fet com una empresa dels amics d’Acció Nacionalista Valenciana (així ho expressa en una carta de 1942) i hi publicava poemes estimables que feien arribar un registre culte del valencià a un públic ampli: “Sí, sí; vull ésser així sempre. / No és pas que fuigc de la cançó, / car cerque un to on ningú no l’empre / i així sóc tot només que jo”, escrivia per exemple en 1940. Precisament amb Ricard Sanmartín i amb el seu suport va viatjar a Barcelona en 1944 i va tractar de convertir-se en el portaveu dels escriptors valencians davant el camp cultural barceloní. És ben evident que creia en la unitat de la llengua, la considerava un fet evident, i va guanyar de fet els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà de 1950. I no només això, considerava el retorn al paisatgisme sentimental possibilista i la consideració de la cultura popular com a espai de resistència lingüística com a cessions inassumibles. No va perdonar a Carles Salvador i Ricard Sanmartín la seua tornada a Lo Rat Penat en 1948, d’on havien sigut expulsats després de la guerra per “separatistes”, i això va provocar una agra polèmica en el xicotet espai de la cultura valenciana i un trencament total. “Prou de la iniquitat de Casp”, escrivia en un joc de paraules transparent Ricard Sanmartín el 1951.
Vull dir que a principis dels anys cinquanta el culte i refinat Xavier Casp era el més “catalanista” i cosmopolita de la literatura valenciana i es mirava amb profund menyspreu els intents dels “vells valencianistes” per sostindre un espai amb arrelament popular. Va arribar a ser dels qui proposaren el terme “comunitat catalànica” com a alternativa al de Països Catalans per anomenar el domini lingüístic, els pobles agermanats per la llengua.
En algun moment posterior Anakin Skywalker va esdevindre Darth Vader fins a convertir-se en el nom prestigiós del secessionisme lingüístic, combatre la unitat de la llengua i ser el company de viatge dels seus enemics més aferrissats. Per què va passar això? Per quin col·lapse subjectiu es va canviar de bàndol amb armes i bagatges? Va ser perquè al remat l’enllaç de la cultura valenciana amb Barcelona no havia sigut ell, sinó Joan Fuster?, perquè el valencianisme cultural i polític s’estava escorant a l’esquerra?, va ser perquè es va fartar dels menyspreus dels catalans, que cal reconéixer que són molt seus i que de vegades els costa no mirar des de dalt els “valencianets”?, va ser perquè es va sentir desplaçat del camp cultural valencià, ell que havia sigut un dels seus més importants sostenidors? Va ser per trencaments personals i íntims, perquè va ser ell qui es va sentir traït i la millor defensa és un bon atac?
Potser fora per una combinació de tots aquests motius, potser per alguna altra cosa que mai sabrem, però el cert és que es va dedicar a combatre amb fúria tot el que havia estimat i no va dubtar a vendre l’ànima al dimoni. “Aquells joves que ens increpaven -i a mi concretament amb paraules més grosses que la de catalanista o renegat– no tenien res a veure amb un valencianisme anterior al 1936, el qual, en haver-li negat la legitimitat històrica, s’havia dedicat a donar suport a l’espanyolisme anticatalanista més esfereïdor. Allò eren feixistes, empesos i esperonats pel feixisme local. Els tenia a pocs metres de mi, seguint la processó cívica -¡quina ironia!- i sense deixar d’insultar-me amb unes cares que feien feredat” escriu Francesc de Paula Burguera a És més senzill encara, digueu-li Espanya recordant un dels primers nous d’octubre de la mal anomenada “batalla de València”. Eixa gent, el feixisme nostrat, els enemics més carregats d’odi de la nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra supervivència com a poble, es van convertir en els companys de viatge de Casp.
El final del camí va tindre un gir inesperat que d’alguna manera el redimeix. Va acceptar formar part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en un intent per tancar el cisma que ell mateix havia fomentat, i va haver de patir aleshores l’assetjament dels avalots feixistes. La mateixa força de xoc feixista que havia atemptat contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner ara se li girava en contra. De veres que pense que Xavier Casp és un personatge tràgic, que mereix ser el protagonista d’una tragèdia escènica o d’una novel·la. Tant de bo tindre les forces i el talent per escriure-les. De moment vos recomane els llibres Temps de quarantena, de Josep Ballester a Publicacions de la Universitat de València i Valencianistes en la postguerra, de Faust Ripoll, de l’editorial Afers, que permeten recuperar la seua figura en el seu context i el seu paper fonamental durant els anys quaranta i cinquanta.
Vos he contat precisament esta setmana esta història perquè amb la qüestió esta de l’accent del nom de la ciutat de València me n’estic recordant molt. Un filòleg que no dubta a pactar amb els enemics més declarats de la llengua, amb la mateixa gent que es vanta d’haver triturat un mural d’homenatge a Vicent Andrés Estellés a Godella, amb el mateix partit que la vol arraconar a l’escola; un filòleg que dedica tot el seu esforç a donar-los una aparença de legitimitat acadèmica per a convertir el mateix nom de la capital del País en un motiu de disputa i divisió, per a crear un problema inexistent, perquè m’agradaria saber quanta gent que parla i escriu en valencià té problemes amb València, amb accent obert.
És de veres que a aquesta deserció li manca grandesa. La història es repeteix com a farsa i tot això, i els herois tràgics reflectits en espills còncaus donen l’esperpent, com és ben sabut. Però quina pena, en qualsevol cas. La vertadera història tràgica és la del poble valencià, la de la seua llengua. Sempre hi ha a l’hora de la veritat un ego ferit disposat a treballar per a l’enemic.
