La setmana passada, els alcaldes d’Alacant i d’Elx, Luis Barcala i Pablo Ruz, ambdós del PP, celebraven una reunió amb membres dels dos equips de govern local –a Elx el PP governa amb la ultradreta de Vox. La trobada, que ambdues parts van voler qualificar d’històrica, servia per a parlar dels projectes que ambdues ciutats tenen amagats des de fa dècades per a millorar la connectivitat entre ambdues.
Elx i Alacant, ciutats adjacents que sumen vora 600.000 habitants conjuntament –són el tercer i el segon terme municipal més poblats del País Valencià respectivament–, es troben connectades amb un transport públic ben precari. A banda dels autobusos que les uneixen hi ha un tren de rodalia que enllaça ambdues ciutats en poc menys de mitja hora quan hi ha retard. Aquests vehicles, que no estan electrificats, acumulen una antiguitat de mig segle i transiten per una infraestructura viària que afecta mediambientalment barris com el de Sant Gabriel, ubicat al litoral d’Alacant, on els veïns porten dècades demanant la retirada de les vies.
Cal no oblidar, tampoc, la situació d’aïllament de l’aeroport d’Elx-Alacant, ubicat a la pedania il·licitana de l’Altet, que és el quart de l’Estat espanyol –sense comptar els aeroports insulars– pel qual més passatgers transiten. Només els aeroports de Màlaga, Barcelona i Madrid superen el d’Elx-Alacant en volum d’usuaris, i tot i així aquesta infraestructura no disposa de connexió ferroviària i els passatgers només s’hi poden desplaçar en vehicle privat, en taxi o en autobús de línia.
La situació s’allarga des de fa dècades. Hi ha hagut diversos intents per recuperar aquest projecte, o com a mínim diverses declaracions d’intencions que no han prosperat. La penúltima va ser la reunió entre els alcaldes Carlos González Serna i Gabriel Echávarri, ambdós socialistes, a l’estiu del 2015 i que no va superar la condició protocol·lària.
El projecte, en aquest sentit, que més possibilitats aparents tenia de prosperar va ser el del Triangle Alacant-Elx-Santa Pola. Dissenyat per l’urbanista Alfonso Vegara als anys vuitanta, la voluntat era constituir una xarxa de mobilitat per a estimular un nucli poblacional que podia exercir un contrapès al domini econòmic liderat tradicionalment per València. Aquesta disputa econòmica, tradicional i constant en la història del País Valencià, també s’ha perpetuat durant les darreres dècades condicionada, sempre, per la inoperància de l’empresariat alacantí, incapaç de competir amb el cap i casal.
El Triangle es projectava com un projecte de mobilitat que havia d’anar acompanyat, també, de la instal·lació de diverses empreses que pretenien desenvolupar-se en aquestes tres ciutats. La Universitat d’Alacant es va mostrar clarament partidària, així com també la Cambra de Comerç, en aquell moment liderada pel posterior alcalde del PP Luis Díaz Alperi. Al seu torn, la CEOE fins i tot, va reconèixer el projecte amb el guardó a la «millor acció planificadora de l’Estat espanyol».
En canvi, l’arribada d’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat ho va fer caure tot. El 1995, quan es va produir el canvi de cicle polític, el nou màxim dirigent del País Valencià, tot i que també havia aplaudit el projecte com a alcalde de Benidorm, va abandonar el Triangle sense donar explicacions públiques. Empresaris de l’època suggereixen que el fet que el projecte l’haguera liderat el seu predecessor, el socialista Joan Lerma, l’havia fet renunciar-hi pel fet de no haver-lo impulsat ell, a la seua manera, des del principi. La trentena de multinacionals que contemplaven instal·lar-s’hi van haver de buscar altra ubicació i aquell projecte no va tindre cap substitució.
Ara, el poder institucional d’Alacant i d’Elx, amb la sintonia que guarden amb l’actual president valencià, l’alacantí Carlos Mazón, diu voler desenvolupar un projecte que vertebre ambdues ciutats i les constituisca com a nou pol econòmic. Potser és l’inici del naixement del projecte o l’enèsim fracàs després de diverses declaracions d’intencions.
