-Li ha sorprès aquest acord pel transvasament?
-No pot sorprendre, en tant que portem amb aquest tema des del 1997. Aquesta és una reivindicació històrica de les comarques del Vinalopó, de la Marina Baixa i de l’Alacantí, i considere que no se li ha donat mai la suficient importància al dèficit hídric d’aquestes comarques. A més, crec que el que ha forçat aquest acord ha sigut la sobreexplotació manifesta dels aqüífers, sobretot a l’Alt Vinalopó, en particular el de Salines-El Carxe, que ja donava símptomes d’esgotament. Però el transvasament, en el seu traçat actual, no resol el problema que vindrà.
-Quin?
-El de l’abastiment urbà amb aigua de boca, amb aigua d’ús domèstic. El transvasament és una solució per a resoldre, de manera molt parcial, l’abastiment agrícola i el conseqüent abandonament de moltes hectàrees de cultiu. Però, evidentment, l’acord s’ha impulsat quan s’ha constatat l’esgotament dels aqüífers. Caminàvem cap a un escenari tràgic, en aquest sentit. El transvasament és una solució molt cara infraestructuralment. Energèticament caldrà veure com s’assumeix, perquè el transvasament anirà lligat a la instal·lació de moltíssimes centrals fotovoltaiques amb el conseqüent impacte paisatgístic i mediambiental per poder fer front i mantindre el preu que s’ha acordat. Personalment, crec que aquesta serà una font de conflictes, atesa la situació energètica a la qual ens enfrontem a Espanya i a Europa, perquè no podem oblidar el tàndem aigua-energia. Per tant, és una solució que crec que en pocs anys provocarà conflictes molt seriosos. Se soluciona un problema important, però continuem sense abordar la planificació hidrològica de la zona semiàrida.
-De quina mena de conflictes parla?
-En primer lloc, caldrà veure si es poden mantenir els preus acordats per l’aigua. En segon lloc, aquest transvasament s’ha dissenyat per a garantir cultius, però la història dels transvasaments demostra que en el moment en què s’institucionalitza un transvasament, immediatament es dispara el nombre d’hectàrees de posada en regadiu. Perquè les confederacions hidrogràfiques, segons sembla, no mantenen un control real de la posada en regadiu i de l’aprofitament. Ací existeix un compromís de tancar pous, i quan es comprove que no s’han tancat, començarà un conflicte social amb denúncies, perquè no es pot comparar el preu de l’aigua del transvasament amb la que es pot traure de pous il·legals. Per tant, l’acord signat pel transvasament Xúquer-Vinalopó, com a mesura inicial per a intentar frenar una sobreexplotació que poguera portar a una catàstrofe hídrica, pot ser positiu. Però el que no sabem és si l’administració posarà els mecanismes suficients per a garantir el tancament efectiu dels pous i que no es continuen sobreexplotant? L’Estat serà capaç de mantindre eixos preus davant la situació actual dels preus de l’energia i amb el que vindrà? Crec que aquest transvasament manca d’una planificació no només hidrològica, sinó també agrícola, perquè no podem oblidar que tota aquesta aigua va adreçada a l’agricultura. I per últim, es garantirà l’abastiment urbà de ciutats com Villena, Elda o Monòver? Perquè si no es tanquen els pous i aquest transvasament no és útil per a evitar la sobreexplotació dels pous, d’on eixirà l’aigua apta per al consum humà? El transvasament ha de ser l’última solució, no la solució per als problemes importants. No estic massa d’acord amb la política de transvasaments, perquè només cal veure la història dels transvasaments. D’acord que garanteixen la continuïtat del funcionament de milers d’hectàrees de cultiu, i cal ser conscients que no es pot arruïnar tantes famílies ni permetre una catàstrofe ecològica com la que generaria un abandonament generalitzat de cultius. Això també tindria un cost ambiental. Però aquesta política hidrològica, la que s’aplica en aquesta terra i en el sud-est peninsular en general, manca d’una planificació agrària i d’aplicar el realisme davant el canvi climàtic. Perquè no anem cap a èpoques en què hi haurà més aigua, sinó tot el contrari. I això per no parlar, tal com indiquen molts especialistes, de l’aportació de cabals amb contaminació evident des de l’assut de la Marquesa (ubicat a Cullera, Ribera Baixa) després d’haver regat tarongers, cítrics i tots els cultius de la Ribera. Per tant, no crec que siga una solució definitiva.
-Al Vinalopó arribaran 267 hectòmetres cúbics durant deu anys. És la desena part del que es va prometre. Aquesta reducció obeeix al fet que no pot arribar més aigua des del Xúquer? O a algun altre motiu?.
-El problema del transvasament Xúquer-Vinalopó sempre ha procedit del fet que des de València no s’ha volgut cedir els cabals del Xúquer. La Mesa del Xúquer és un lobby molt fort de pressió davant la Generalitat i es va plantar. Només cal recordar alguns titulars de premsa que deien, textualment, «ni una gota per a Alacant». Això s’ha dit. I s’ha dit també en reunions oficials. Per tant, hi ha una oposició clara. Per tant, aquests 267 hectòmetres cúbics anuals és un volum de compromís, perquè el que arriba al Vinalopó des de l’assut de la Marquesa són excedents amb la corresponent càrrega de contaminants. D’ací que aquest transvasament no garantisque l’abastiment urbà, i a més serveix per a l’agricultura, però no per a tots els cultius. S’ha arribat, per tant, a una situació de conciliació d’interessos. I cal tindre en compte que qüestions com la de l’embassament de San Diego, ubicat a Villena, continua sense resoldre’s. Per tant, no hi ha un embassament regulador, no hi ha un mecanisme de regulació d’eixos cabals. Si hagueren enviat més cabal cap al Vinalopó no se sap com es podria haver regulat. Per tant, es tracta, des del meu punt de vista, d’una solució més política que tècnica: anem a resoldre el conflicte del 2005, quan es va anul·lar el transvasament des de Cortes de Pallars (Vall de Cofrents), quan estava quasi tota la infraestructura acabada; s’acorda, per raons ambientals, fer-lo des de l’assut de la Marquesa per pressions de la Mesa del Xúquer… Crec que aquest acord és una manera de dir que «no et podem donar més perquè les infraestructures no estan suficientment dimesionades». Però si les infraestructures foren suficients, des de la Mesa del Xúquer haurien estat d’acord amb cedir més aigua? Jo crec que no. Per tant, al Vinalopó arribarà una determinada quantitat d’aigua, de qualitat dubtosa, per a acontentar a uns preus que a més haurà de subvencionar l’Estat. Però fins on arribarà açò? Crec que és una solució que s’adopta per a frenar un conflicte que, tot i així, continua sense ser resolt. Alhora, com deia, els transvasaments han de ser l’última solució, i no la política a través de la qual s’intenten resoldre aquests problemes.
