Fa poques setmanes un observador d’aus a la Marjal del Moro em comentava que este any les llocades de fotges, ànecs de tot tipus, oronetes de mar, gavines, polles d’aigua, garsetes i demés ocells que allí ponen i coven han estat delmades fins a límits insospitats anys anteriors malgrat que ja havien observat una minva considerable i constant any rere any des de l’aparició d’esta garsa a l’aiguamoll.
En efecte, cada vegada se’n veuen menys bandades d’ànecs volar i fins i tot els flamencs que havien iniciat des de fa uns anys una estada més nombrosa a les llacunes del parc enguany han estat rars de vore: les garses s’ho mengen tot i deixen buits els nius perquè els polls i ous són el seu menjar favorit, a més de fàcil.
A l’horta passa el mateix. És difícil ja vore bandades de caderneres, pinsans, paixarells o dels vulgars teuladins. Algun se’n veu, clar, però res a veure amb els que hi havia fa uns pocs anys. El que sí que és normal és vore una o més garses observant des d’un lloc altet el bosc de tarongers. En vore entrar sovint una femella o el seu mascle al mateix arbre delata a les clares que allí hi ha un niu. El que ve després es pot imaginar.
Els pobres ocells deuen pensar: quina llàstima no ser un Miura perquè es preocupen d’u. Però bé, ja sabem que hi ha molta tela que tallar i no hi ha tisores per a tant.
Als vedats de cacera solen disparar sobre estes garses per evitar que es mengen les postes i les pollades de guatles i perdius, però ho han de fer amb cura perquè enseguida els acusen d’açò i d’allò els/les defensors/es del gènere. A mi no m’agrada la cacera però ací veig un mal menor, encara que m’agradaria conéixer els arguments dels qui defensen més el dret d’un còrvid a viure que el d’un centenar d’ocells, per dir un número. Mai no he escoltat una explicació (racional) al respecte i he de reconéixer que en tinc curiositat.
De totes formes, crec que caldria donar una solució al problema, perquè ho és, i sensibleries a banda, o es talla curt o a l’horta sols vorem garses que amb el seu uniforme blanc i negre aniran passant a l’altra vida a les seues víctimes desequilibrant així la fauna rural, ja de per si minvada pels herbicides i els adobs sintètics.
Els qui ens delectem veient córrer un bou o una vaca pel carrer no som les persones més indicades per agafar banderes conservacionistes donada la nostra maldat i reconegut sadisme, per la qual cosa pregue a les persones més sensibles en estos temes que pensen en els pobres ocells entre bou i bou i a vore si són capaços de donar una alternativa a esta destrossa.
No crec que es tracte de darwinisme plomífer i de segur que alguna solució tècnica ha haver-hi, però molt em tem que a qui s’atrevisca a proposar-la li’n caurà una bona.
